-
Realisme i naturalisme
El realisme es va estendre per tot Europa durant la segona meit
segle XIX. impulsa un model de novel·la que va donar una imatge fidel del món de la seva època, de manera més aprofundida que en els quadres de costums. lL novel·la reflecteix les transformacions més importants del període. Émile Zola va desenvolupar la novel·la natural que portava a l’extrem els postulats realistes i sostenia que els personatges estaven determinats per l’herència genètica i el medi. -
Bonaventura Carles Aribau
Bonaventura Carles Aribau Farriols (Barcelona, 4 de novembre
1798-17 de setembre de 1862) va ser un escriptor I polític
espanyol, considerat l'iniciador de la Renaixença (romanticisme
cultura catalana). Escrigué textos en castellà, català, llatí i italià. El 1833 va aparèixer el poema La pàtria. La Pàtria és àmpliament conegut com a Oda a la Pàtria, publicat al diari El Vapor, és considerada com l'obra iniciadora del moviment cultural de la Renaixença. -
La narrativa del segle XIX
A diferència del que succeí amb la poesia, el procés de recuperació dels gèneres narratius i, concretament, de la novel·la, va ser més dificultós i tardà. La narrativa catalana del segle xix és la suma de diferents corrents: la novel·la romàntica (històrica o sentimental), el costumisme, el realisme i el naturalisme. -
La novel·la històrica
impulsada per l’escocès Walter Scott, recuperava els moments històrics més importants de cada època i els prenia com a base de la ficció literària. Les obres d’Scott van arribar a Catalunya i van influir en els escriptors del moment. Antoni de Bofarull va publicar la primera novel·la històrica en català, L’orfeneta de Menargues (1862). -
La novel·la sentimental o psicològica
Va plantejar obertament els conflictes derivats de la inadaptació de l’individu o heroi romàntic a les normes i convencions socials. Destaca Julita (1874) de Martí Genís i Aguilar, que tracta la tragèdia derivada d’un amor no correspost. -
La narrativa de costums
Es basa en un acostament a la realitat quotidiana, amb l’objectiu de deixar-ne testimoni, sobretot davant dels canvis socials i econòmics que es produïen. Es tractava d’articles més o menys breus, molt descriptius i sense argument, que també rebien el nom de quadres de costums. Els autors costumistes més rellevants són Robert Robert i Emili Vilanova. -
Period: to
Reinaxença s.XIX
Durant el segle XIX, la literatura catalana culta viu un procés de recuperació després del retrocés que havia viscut durant l’edat moderna (segles xvi-xviii). La Renaixença és un moviment literari que es marca un doble objectiu: restaurar la literatura culta en llengua catalana i adoptar els corrents més representatius de la literatura europea de l’època, el romanticisme i el realisme. -
Jacint Verdaguer
Jacint Verdaguer (1845-1902), conegut popularment com mossè
Cinto, és el màxim exponent de la poesia catalana del segle XIX.
Va conrear la poesia lírica i èpica i, a més, va ser també un gran
prosista. Tota la seva producció està marcada per dos ideals: el
cristianisme i l’amor a Catalunya. Dos dels títols més destacats seva obra són els poemes èpics Canigó i L’Atlàntida -
Àngel Guimerà
Àngel Guimerà (1845-1924) va néixer a Canàries, va venir a Catalunya de ben petit, fou un dels fundadors de la revista La Renaixença. Les seves obres presenten personatges d’origen incert, mestissos, i també situacions que enfronten o relacionen personatges d’ètnies diferents Destaquen Mar i cel, La filla del mar i Terra baixa. Sempre va la recerca de valors autèntics, com l’amor sincer i l’alliberament personal. -
Narcís Oller
és considerat el creador de la novel·la catalana moderna. De fet, fou el principal autor que adoptà el model realista i que féu algun intent d’acostar-se al naturalisme. Tot i que la seva trajectòria literària inclou contes, teatre i memòries, destaquen les sis novel·les que va escriure: La papallona (1882), L’Escanyapobres (1884), Vilaniu (1885), La febre d’or (1890-1892), La bogeria (1898), Pilar Prim (1906). -
Joan Maragall
Joan Maragall (1860-1911) va ser el poeta modernista més destacat. La seva producció literària és extensa i inclou articles periodístics, assaigs, traduccions, un important epistolari i, sobretot, poesia. Aquest gènere li serví per expressar els seus sentiments més íntims sobre la vida condició humana, la mort i la transcendència, la història i l’actualitat de Catalunya, el paisatge i la natura. -
Santiago Rusiñol
Santiago Rusiñol va oscil·lar entre esteticisme i el regeneracionisme. Una de les seves obres més conegudes és la novel·la L’auca del senyor Esteve, que ell mateix va adaptar per l’escena. S’hi planteja el conflicte de l’individu que, en el si d’una família burgesa, fa explícita la seva vocació artística. Rusiñol contraposa aquestes dues visions de la vida i crea una al·legoria de l’enfrontament que va tenir lloc a l’època modernista entre la societat burgesa i artistes intel·lectuals. -
Víctor Català
Fou la veu més destacada de la narrativa modernista, Caterina Albert i Paradís (1869-1966), coneguda amb el pseudònim de Víctor Català. La seva obra cabdal és la novel·la Solitud, en la qual Mila, la protagonista, lluita contra les forces d’un món hostil, simbolitzat per l’alta muntanya i sobretot, per la brutalitat masculina. El pastor Gaietà, que en una lectura simbòlica podem assimilar a l’artista visionari, guia Mila en aquest procés de creixement personal. -
Eugeni d'ors
Eugeni d’Ors (1881-1954) va ser el principal responsable de l’elaboració i la difusió del programa noucentista. Va ser autor d’una obra en prosa de gènere assagístic, el títol més rellevant de la qual és el Glosari, recull de les glosses que publicà entre 1906 i 1920 al diari La Veu de Catalunya i signades amb el pseudònim de Xènius. -
Josep Carner
Josep Carner (1884-1970) té una obra poètica que expressa amb delicadesa i un llenguatge elegant, ric de recursos i de vocabulari, els tòpics del noucentisme. La temàtica dels seus poemes és variada: paisatges i figures de Catalunya, la bellesa femenina, el pas del temps, la seva pròpia vida interior. Carner ho retrata tot amb una combinació de tendresa i ironia, i aconsegueix una poesia que exalça el seny com a valor principal que ha de regir tots els aspectes de la vida. -
Period: to
El modernisme
Pretengué modernitzar i europeïtzar la cultura catalana, superant l’orientació arcaïtzant de la Renaixença. Va ser un moviment complex, amb matisos i contradiccions, a l’interior del qual podem distingir dues grans tendències: L’esteticisme: Engloba les obres dels autors partidaris del caràcter sublim de l’art i d’un estil ple de símbols decadents. El regeneracionisme: Reflecteix la preocupació pel paper de l’individu i de l’artista, en una societat burgesa que cal transformar. -
J.V. Foix
Josep Vicenç Foix (1893-1987) és un dels màxims representants de l’avantguardisme. Impulsa revistes literàries, funda l’Aeroclub de Catalunya. ncorpora símbols i imatges futuristes, elements onírics i plàstics, l’explotació del subconscient i el trencament formal. Algunes de les seves obres més emblemàtiques són Sol, i de dol, Les irreals omegues, Del «Diari 1918» i Onze Nadals i un Cap d’Any. -
Carles Riba
Nascut el 1893, Carles Riba fou poeta, crític, narrador i traductor, a més de professor. Es va formar, com tota la seva generació, en ple Noucentisme. I si se’l pot qualificar de noucentista és, sobretot, per la seva ferma convicció en el que va significar aquest moviment, sota el guiatge d’Enric Prat de la Riba, Pompeu Fabra i Eugeni d’Ors, com a obra construcció i de redreçament del país, a la qual ell va contribuir com a intel·lectual i home de lletres. -
Joan Salvat-Papasseit
Joan Salvat-Papasseit (1894-1954) és un poeta d’origen social humil que simpatitzà amb els moviments obrers i populars. La relació de la seva poesia amb l’avantguardisme s’aprecia clarament en els títols dels seus llibres, plens d’elements moderns. En la seva producció incorpora el cal·ligrama, tipus de poema que, a banda dels versos pròpiament dits, també té en compte el dibuix que formen, la tipografia i altres elements visuals. -
Pere Quart
Joan Oliver i Sallarès (Sabadell, 29 de novembre de 1899 - Barcelona, 18 de juny de 1986), que emprà com a poeta el pseudònim Pere Quart, fou un poeta, dramaturg, narrador, traductor, director literari i periodista català, considerat un dels poetes i dramaturgs més destacats de la literatura catalana del segle XX. -
Les avantguardes
Durant el primer terç del segle xx, sorgeixen una sèrie de moviments que capgiren el panorama artístic i literari. La majoria es van caracteritzant per la voluntat de ruptura amb l’ordre establert i per l’experimentació. Tanmateix, cadascun d’aquests corrents, que van rebre el nom genèric d’avantguardes, presenta trets particulars. Hi destaquen sobretot el futurisme i el surrealisme. -
Period: to
El noucentisme
És un moviment cultural d’abast polític que es desenvolupa entre 1906 i 1923. El seu objectiu fonamental és dotar la societat catalana d’institucions de tot ordre –polítiques, culturals, educatives, tècniques, lingüístiques i també literàries. Les principals línies d’actuació del noucentisme van ser:- Modernitzar la cultura i la societat.
- Prendre el món clàssic com a model per a la vida social i política.
- Exalçar el món urbà industrial, enfront del rural.
-
Merce rodoreda
Va ser una escriptora catalana que va rebre, entre altres guardons, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes de 1980. Es considera l'escriptora de llengua catalana contemporània més influent, tal com ho testifiquen les referències d'altres autors a la seva obra i la repercussió internacional, amb traduccions a trenta llengües. La seva producció comprèn tots els gèneres literaris; Rodoreda va conrear tant la poesia com el teatre o el conte, tot i que destaca especialment en la novel·la. -
Futurisme
Va sorgir el 1909 amb la publicació del Manifest futurista, de l’escriptor italià Filippo Tommaso Marinetti. Aquest moviment propugna l’abandó del sentimentalisme en l’art i proposa un llenguatge directe, fins i tot agressiu, el gust per l’audàcia i la violència, l’exaltació de les màquines, la velocitat, el moviment i la llibertat. Els cal·ligrames i els collages són algunes de les formes més característiques d’aquest moviment. -
Salvador Espriu
Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913 - Barcelona, 22 de febrer de 1985) fou un poeta, dramaturg i novel·lista català, considerat un dels renovadors, juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Sagarra, de la prosa catalana de les fórmules noucentistes. -
Surrealisme
Va aparèixer el 1924 amb el Manifest surrealista del francès André Breton. Aquest moviment prefereix textos plens d’imatges originals, irracionals, però sempre suggeridores. Els poetes surrealistes recorren sovint al somni, durant el qual sorgeixen tots els desitjos amagats en el subconscient. Un altre dels mètodes que utilitzen per accedir-hi és l’escriptura automàtica, que consisteix a transcriure fidelment el pensament. -
La poesia de la guerra, l’exili i la postguerra
La poesia va ser el gènere literari privilegiat durant l’etapa més difícil de la postguerra, perquè els poemes eren més fàcils de difondre que les novel·les o les obres de teatre. Els temes més freqüents eren l’experiència de l’enfrontament bèl·lic i de l’exili, l’elegia per un món perdut i la fidelitat a la llengua i la cultura del país. Alguns dels poetes més destacats dels anys quaranta i cinquanta són J.V. Foix, Pere Quart, Agustí Bartra, Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Josep Palau i Fabre -
La narrativa de la guerra, l’exili i la postguerra
A diferència de la poesia, la narrativa i, especialment, la novel·la, va tenir greus dificultats sota el franquisme a causa de la censura, la manca d’educació en la llengua del país i la mateixa limitació del mercat editorial que es deriva d’un públic lector reduït. Tanmateix, aquests entrebancs no van impedir un desenvolupament notable del gènere. Alguns dels narradors més destacats d’aquesta etapa són Joan Sales, Avel·lí Artís Gener Tísner, Pere Calders, Vicenç Riera Llorca. -
El teatre de la guerra, l’exili i la postguerra
La repressió franquista incidí molt negativament en el teatre en català, perquè el teatre requereix unes condicions materials. A partir del 1946, però, una major permissivitat va permetre una certa represa d’aquest gènere. L’autor més destacat va tornar a ser, com abans de la guerra, Josep Maria de Sagarra. -
L’assaig de la guerra, l’exili i la postguerra
La reflexió sobre els fets històrics que havien tingut lloc al país a partir de 1936 i, en general, sobre la identitat catalana, va afavorir el desenvolupament del gènere assagístic, en molts casos amb publicacions fetes a l’exili. Destaquen autors com Josep Ferrater i Móra, Josep Trueta, Carles Cardó, Agustí Calvet Gaziel, Jaume Vicens Vives i, sobretot, Josep Pla, autor d’una obra ingent que ja havia començat als anys vint i que s’estendrà fins a la seva mort, el 1981. -
Period: to
La literatura de la guerra, l’exili i la postguerra
l règim franquista es proposà castellanitzar Catalunya en tots els àmbits. La prohibició del català en qualsevol ús, fora de l’estrictament familiar, va ser especialment enèrgica durant la postguerra (1939-1959). Tanmateix, la societat catalana es va mantenir fidel a la llengua i la cultura catalanes, que eren transmeses de pares a fills. Els escriptors catalans van posar la seva obra al servei d’aquesta causa.
